SOCIETAT CORAL
el PENEDÈS
"el Coro"
fundada el 1862
Identificada la colla que va actuar davant Anselm Clavé a la festa major de Vilafranca el 1863
article publicat al web elmoncasteller.cat el dia 8 de setembre de 2017
Pere Ferrando Romeu | Historiador casteller
Qui més o menys hagi seguit l’evolució dels castells al segle XIX haurà pogut llegir, en algun lloc o altre, que el músic i polític Anselm Clavé fou convidat a assistir a la festa major de Vilafranca de l’any 1863 gràcies al seu amic, el vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano, just a l’any següent de la fundació de la Societat Coral El Penedès, coneguda més popularment com “el Coro”.
Clavé va poder viure amb tota la intensitat els actes festamajorencs de la mà del seu amic Vidal amb altres vilafranquins il·lustres i, naturalment, l’activitat castellera i la seva implicació en la festa. Tot i que Clavé ja hauria vist alçar castells amb anterioritat –vegeu el treball de Jordi Bertran “150 anys del lema Força, equilibri, valor i seny” publicat a la revista “Castells” núm. 49- la visita vilafranquina li va deixar un record especial. Tan és així que, quatre anys després, el 13 d’agost del 1867, l’il·lustre músic estrenava a Barcelona una de les seves peces més reeixides i conegudes: “Los Xiquets de Valls. Coro descriptiu català a veus solas”. És a dir, ara acabem de celebrar justament els 150 anys de l’estrena.
La lletra original porta la següent dedicatòria de Clavé: “A Eduart Vidal, li ofereix aquet recort de una gaya festa passada en sa companyia, son afectíssim amich”; és a dir, la festa major de Vilafranca del 1863. I, a l’interior de la lletra apareix la estrofa que duu el lema casteller per excel·lència: “Quina gatsara, quina delicia / Causan al poble los braus XIQUETS, Quan fan alarde de llur pericia, / Forsa, equilibri, valor i seny! “.
L’èxit i la fama de la peça musical va originar –i ho continua fent, encara- molts comentaris, estudis, records, etc., al seu voltant. Tan és així que diversos autors van creure que el nom “Xiquets de Valls” fou inventat pel mateix Clavé a través d’aquesta peça musical. A part, cap als anys 50 del segle XX, i davant la manca de notícies de grans castells fets al segle XIX que hi havia llavors, hom analitzava la lletra tot cercant alguna pista que certifiqués que Clavé ja va veure construccions importants aquella festa major vilafranquina del 1863.
El que si que ha estat tot un misteri fins avui és saber quina colla va alçar els castells que va veure Clavé. Doncs, bé, mercès al treball que, des de fa un temps, estem duent a terme per tal d’identificar castellers vilafranquins del segle XIX hem pogut encaixar diferents peces d’un trencaclosques que ens ha permès concretar la colla que va actuar a Vilafranca el 1863.
En primer lloc hem tenir present el testimoni recollit per l’escriptor vilafranquí Lluís Via mitjançant dos canals diferents, però amb el mateix contingut. Per una part la seva narració titulada “L’idili del Vilarda”, publicada per primer cop el 1905. I, per altre part, el llibre del vallenc Francesc Blasi, amic de Via, titulat “Els Castells dels Xiquets de Valls”, editat el 1934. Bàsicament als dos llocs es parla de l’anècdota d’un cantaire vilafranquí del “Coro”que també feia castells i que, un cop acabada l’actuació fou felicitat pel mateix Clavé.
A la nit, el mestre havia de dirigir personalment un concert de la mateixa Societat Coral. El nostre protagonista, orgullós d’haver pogut saludar personalment a Clavé, va voler deixar clar als seus companys que el concert havia d’esser tot un èxit i que tothom havia d’estar al nivell de l’esdeveniment, tot advertint que “qui s’espanti li inflo’ls morros!” Va arribar el moment, el local no hi cabia ni una agulla, Clavé va sortir, agafà la batuta amb la mà dreta i dirigint-se al nostre personatge li va dir: “Animo, que anem a fer un castell molt gros!“ Deixem que ho acabi d’explicar Via, a la seva narració del 1905: “El Vilarda feu que sí ab el cap, intentà una mitja rialla.. y a l’ensemps sentí que se li omplien d’aygua’ls ulls y que una onada de tendresa l’ennuegava.
En Clavé alçà la batuta, el chor rompé la primera nota heroicament… Al Vilarda, al valent Vilarda, ànima y capdill d’aquell estol de jovent, quan obrí la boca no li sortí ni un bri de veu.
Perdé’l món de vista, una gran tremolor nirviosa l’agità, sacudintli la barba, fentlo petar de dents…
Clogué la boca y renuncià a cantar. No l’havia vençut la magnitud de la tasca, no l’havia atuhit aquell castell tan gros, sino’l propi entusiasme per pararlo.”
La referència recollida pel seu amic Blasi el 1934 recull un interessant detall: “entre els cantaires de l’entitat coral al·ludida, n’hi havia molts d’afectats als exercicis dels castells”. És a dir, que hi havia diversos castellers.
Sabedors de la vinculació dels cantaires del Coro amb els castells, hem tingut ocasió de revisar el llibre d’Armand Beneyto “130 anys d’història de la Societat Coral el Penedès” publicat el 1994, on apareixen diferents llistats i referències de noms dels membres del Coro al llarg de la seva dilatada història. A la pàgina 70 apareix el nom del president de la entitat els anys 1916 i 1917: Manel Mestres Girona “Minga”, un renom que ens era familiar degut, com s’ha dit, al treball iniciat per identificar castellers vilafranquins del segle XIX.
La referència primigènia –ja que el text s’ha divulgat molts cops al llarg dels anys- on diu que els “Minga” formaven part d’una família castellera la va donar Antoni Martorell Panyelles en un article publicat al setmanari “Lluitem!” per la festa major local del 1910. I, de passada, ens aclareix a qui feien costat: la Colla Nova dels Xiquets de Valls.
Per tal de confirmar que els “Minga” ja eren presents als inicis de la Societat Coral -fundada, recordem-ho, el 1862- hem fet una primera consulta a l’arxiu que aquesta entitat te dipositat al Centre de Documentació VINSEUM. I allí apareixen diversos llistat de cantors i socis on els Mestres hi son presents: Manuel Mestres surt al del 1883, Antonio Mestres el 1881, 1882 i 1883; Ramon Mestres el 1881 i 1882 i Joan Mestres els mateixos anys. Fins i tot, al llistat dels fundadors, apareix un Vicenç Mestres.
Per tant, queda provada la vinculació d’aquesta família castellera al Coro des de molt antic. Per comprovar si les dates vitals casen amb l’edat que tindrien a l’actuació del 1863 hem consultat els llibres de l’Arxiu Parroquial de Vilafranca per mirar de trobar els precedents familiars. Els resultats ens han fet recular fins a finals del segle XVIII, on trobem a Domingo Mestes Via., casat amb Teresa Ribera el 1820. El seu pare també es deia Domingo. Va tenir cinc fills: Domingo (1822), Ramon (1825), Manuel (1827), Antoni (1833) i Francesc de Paula (1836). Com acabem de veure, el nom Domingo passa de generació en generació i, per tant, queda clar d’on prové el renom dels “Minga” i també com aquest perviu amb el pas dels anys.
Tan alguns d’aquests germans com els seus fills serien els que haurien format part del Coro a l’època de la seva fundació i haurien estat castellers. De fet, tan una afició com l’altre es va transmetre de generació en generació. Per exemple, el Manuel Mestres Girona que havia estat president del Coro els anys 1916 i 1917 i que ja hem citat abans era net del Domingo Mestre Ribera, nascut el 1822. I dos dels seus fills, el Domingo Mestres Rosell, nascut el 1903 –altre cop el mateix nom- i el Ramon, nascut el 1910 també van ser cantaires al Coro ben entrat el segle XX.
I, pel que fa al terreny casteller, la senyora Conxita Mestes Ros ens ha recordat en l’actualitat com el seu pare, l’al·ludit Domingo Mestres Rosell havia anat a fer castells amb alguna de les dues colles vallenques, car recordava com a casa seva, en una calaixera, guardaven la camisa vermella –el tó de la qual no recorda- i els calçotets llargs amb betes. Tenint en compte que va morir el 1933, hem de calcular que deuria estar actiu ja a finals de la dècada dels anys 20, quan les colles vallenques ja anaven uniformades.
Per tant, la relació Coro-castells ha estat clau per arribar a la conclusió que la colla vallenca que va actuar davant Clavé fou la llavors anomenada del Roser que, anys després, seria coneguda com la colla Nova dels Xiquets de Valls, en un moment de la història en que és extremadament difícil poder concretar quina de les dues colles vallenques era la que actuava.
Aquesta és la mateixa colla que tres mesos i mig abans, el maig del 1863, es va desplaçar a Lleida per actuar durant les festes de Sant Anastasi. D’aquesta actuació s’ha localitzat un rebut de la despesa pagada al “capataz de la comparsa dels Nois de Valls” Ramon Ribé, que no es cap altre que Ramon Ribé Targa, conegut popularment com el “Xon”, cap de colla de la Roser i membre de la colla Nova a finals dels 70.
Aquest personatge fou identificat en aquestes mateixes pàgines del 3d8 en un treball signat pel vallenc Joan Climent el 26 de novembre i 3 de desembre del 1999 i a on, per la documentació aportada, sabem que va néixer a la Riba el 1825 i que va participar activament en diferents aspectes relacionats amb la política del moment. Als inicis de la dècada dels 60 podem afirmar que Ribé era republicà federal, exactament els mateixos ideals promoguts per Anselm Clavé a través de les seves societats Corals escampades arreu de Catalunya. En aquest sentit, es prou rellevant la llista de vilafranquins provinents dels primers anys del Coro, republicans declarats i que van formar part de Junta Revolucionària el setembre del 1868, després del destronament de la reina Isabel II. De fet, sense anar més lluny, el mateix Eduard Vidal i Valenciano n’era un republicà federalista.
La contractació de la colla castellera aquell any 1863 va esdevenir problemàtica “por haberse suscrito entre estos [los valencianos] y la administración algunas diferencias. […] y el Sr. Alcalde quedó encargado de concertar los valencians.” (A.Ribas:1999 pàg. 476). Aquell any els administradors de la festa major vilafranquina pertanyien als Obrers de la Junta de la Parròquia, una entitat formada per prohoms de la vila que vetllaven per la conservació i manteniment de l’església. Desconeixem d’on van provenir les divergències, però podrien haver estat de caire ideològic tenint en compte els perfils d’ambdós interlocutors.
Tot plegat, doncs, detalls que no fan res més que reafirmar tot allò que havíem conclòs seguint les dades de que disposàvem: que Anselm Clavé va veure l’actuació de la colla de la Roser aquella festa major vilafranquina del 1863.
Enllaç a la publicació original:
Els retrats de bust escultòric de
Josep Anselm Clavé
Escrit per Maria Dolors Capdevila i Boqué | Amb data: 8 maig 2018 | Articles | Arxivat a: 2n trimestre de 2018
A propòsit de documentar els dos bustos de J.A.Clavé que posseix el Centre de Lectura de Reus i havent-ne ja identificat en 2015 un d’ells amb l’obra de Joan Roig i Solé (Reus, 1835-Barcelona, 1918) reproduïda en fotografia al llibre fonamental que Josep Iglésies va publicar el 1955 sobre la vida i obra de l’escultor reusenc, progressivament he anat aplegant informació que ara em permet establir un repertori provisional dels prototips seriats més freqüents del retrat de bust de Clavé.
Són molt escasses les representacions artístiques del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé (Barcelona,1824-1874) fetes en vida seva. És immediatament a partir de la seva mort quan s’inicien en paral·lel el procés de mitificació del personatge i la representació de la seva imatge en diferents suports (pintura, escultura, medallística i estendards de les societats corals claverianes), que serà feta sempre a partir de fotografies i mai, per tant, del natural. D’antuvi el que sorprèn són les gran diferències entre les diverses imatges del seu retrat, més enllà de descriure un rostre amb un mostatxo potent. Fins i tot queda esvaït el fet que el músic hi veia només amb un ull i encara molt escassament. Les representacions escultòriques de Clavé quasi sempre són sense ulleres i el prototip més abundós el representa paradoxalment amb mirada dominant!
Gosaria dir que Clavé és el personatge més representat i que dóna nom a més carrers i places de Catalunya i tanmateix crec que no tenim d’ell una imatge “normalitzada”. Probablement això és degut a la cristalització del caràcter políticament neutre i/o divers del moviment coral claverià després de 1874, en absència del seu líder i amb l’inici d’una etapa d’involució històrica, la de la Restauració borbònica, que implicava un daltabaix pel projecte republicà i democràticosocialista de Clavé i que pel món obrer possibilitaria –després d’uns anys de forta repressió- noves formes organitzatives en partit i sindicat.
Les perspectives de benefici econòmic que obria l’Exposició Universal del 1888 potenciarien el plet sobre drets d’autor i altres desavinences que encetarien un procés d’alternants ruptures i fusions en l’associacionisme coral claverià al llarg del temps. Des del 1890 el claverianisme havia perdut l’hegemonia en el món coral català, del qual en fou l’organització seminal i d’arrel més popular. La seva supervivència fins als nostres dies ha estat possible pel predomini d’un tarannà contemporitzador respecte als poders dominants existents. Després de la desfeta del 1939, quan es perderen per destruccions i confiscacions una gran part dels béns mobles i immobles de moltes societats corals obreres, el moviment claverià anà ressorgint de les cendres des de finals dels anys 40 -encara durant el primer franquisme- (la Federació de Cors de Clavé es legalitzà el 1951) i fou integrat pel corporativisme vertical del règim i emparat per forces vives locals. Des d’aleshores s’ha anat difonent la imatge de Clavé en monuments públics per ciutats i viles de la geografia industrial catalana amb una gran diversitat de formes de molt desigual qualitat artística.
Podem afirmar que l’obra del 1874 de Joan Roig i Solé és el primer bust escultòric de Clavé, fet poc després de la seva mort. En la crònica d’Eduard Vidal i Valenciano a l’“Eco de Euterpe” de 4 de juny de 1874 consta que l’escultor no va voler cobrar res i destinà una part del preu de cost de l’escultura a la subscripció per erigir un monument a Clavé i una altra per ajudar la vídua i la filla òrfena i sense recursos. El bust té característiques molt realistes, que identifiquem amb la del retrat fotogràfic triat per mantenir “record etern” de Clavé com a fundador de les societats corals d’Espanya. En són trets distintius la frontalitat, la jaqueta cordada amb un botó molt visible i amb una arruga inferior molt marcada, la inclusió de l’arrencada de les mànegues i sobre tot l’expressió apagada pròpia d’un obrer quasi invident. Aquest bust esculpit en guix, d’uns 67 cm. d’alçada, ocuparà el mateix lloc central, sota l’estendard, que ocupava Clavé en tots els concerts de la “Societat Coral Euterpe” de Barcelona (fundada el 1857). Del model de la peça se’n devien fer una o més sèries d’exemplars en guix per vendre i distribuir a les societats corals federades. A tall d’exemples hem identificat aquest prototip Roig 1874 al despatx d’Apel·les Mestres, al Centre de Lectura de Reus, al MAE (Museu d’Arts Escèniques) de Barcelona, a Mataró, al Museu de Sant Boi de Llobregat, a Sant Joan Despí, a La Palma de Cervelló, a Palau-solità i Plegamans i al Cor dels Amics de Terrassa. Sembla que la seva difusió està en relació amb el cercle familiar i d’amistats més estretes de Clavé i amb la “Asociación Euterpense”.
El segon prototip és l’obra en marbre de l’escultor Manuel Fuxà i Leal (Barcelona,1850-1927) que coronava el monument-panteó a Clavé al cementiri del Poblenou de Barcelona, inaugurat el 1876. Aquest fou destruït el 1937 per un bombardeig durant la guerra civil i només n’he localitzat un altre exemplar en guix patinat al Centre de Lectura de Reus. Té un cap molt prim i amb el nas afilat, molt diferent del prototip Roig. Existeix una variant d’aquest prototip Fuxà 1876, de menor tamany, d’uns 27 cm. d’alt, en guix i en terra cuita, amb la base del bust més deprimida i amb decoració laurifòlia, que el caracteritza com a músic i poeta. N’hi ha un exemplar a la Biblioteca de Catalunya; al Museu de la Música hi ha un exemplar del 1893 d’aquesta mateixa variant signat per Josep Carcassó. L’hem identificat en fotografies de la Societat Coral “El Progreso” de St. Cugat del Vallès (1899) i de la Societat Coral “Terpsícore” de St. Boi de Llobregat (1904).
El tercer prototip de bust és similar al de l’estàtua de cos sencer, obra també de Manuel Fuxà, del monument a Clavé inaugurat a Barcelona el 1888, durant la celebració de l’Exposició Universal, i situat originalment a la cruïlla Rambla de Catalunya/carrer València. Tot i ser del mateix autor, és ben diferent del de la versió anterior de 1876. Dirigeix la mirada imponent cap a l’esquerra, té les celles arrufades, la barbeta arrodonida prominent, té doble solapa i és sense mànegues. L’expressió és la d’un director poderós, que ha allunyat els treballadors del vici i la revolució. Aquí s’ha assimilat la imatge de Clavé a la d’un dirigent burgès de la Restauració. Hi ha la versió amb corbatí com al model original Fuxà 1888 i la versió majoritària amb corbata similar a les que l’escultor manresà Josep Andreu Casanovas (“Borges”) va fer per al monument de Manresa (1919) i per a l’estàtua de cos sencer de St. Vicenç de Castellet (1920). La data més antiga en què l’hem trobat documentada és la de 1916 i estaria relacionada amb la “Unión de Sociedades Corales y Orfeones de Clavé”, una associació fundada pel vallenc Daniel Samsó i Llopis i que estava creada ja en 1912. A tall d’exemples hem identificat aquest prototip Fuxà 1888 a la Societat Coral “El Penedès” de Vilafranca, a la S.C. “La Igualtat” de Gavà, a la S.C. “Lo Llobregat de les Flors” del Prat, a la S.C.Obrera “La Glòria Santmenatenca”, a Rubí, Montornès del Vallès, Manlleu, Mollet del Vallès, Granollers, La Garriga i Arles-sur-Tech. A partir de la segona dècada del s.XX, aquest prototip serà un model molt difós entre els cors claverians i del qual se n’han fet més monuments públics. Altres escultors van optar per una versió creuada dels prototips Roig i Fuxà, com és el cas de Badalona (1954) i el de St. Hipòlit de Voltregà (1955).
A banda dels bustos exempts té importància el prototip de bust medallístic en relleu que presenta una efígie nua de perfil mirant cap a la dreta. La nuesa en escultura és un tret de divinització. És obra de l’orfebre P.Vidal i està datat el 1876 amb ocasió de la inauguració del panteó de Clavé i serà el model medallístic més abundós fins el temps de la República. Serà també el model per a alguns bustos en monuments efímers i per a carrosses de les cavalcades en homenatge a Clavé i també pel bust de Clavé, obra de Pau Gargallo, a l’arc del prosceni del Palau de la Música Catalana (1908).
Són nombrosos i molt diversos els monuments i làpides dedicats a Clavé amb el seu cap esculpit en relleu en bronze o en pedra i que són fruit de la lliure interpretació creativa per part d’artistes contemporanis de la fisonomia de Clavé i que s’aparten dels prototips seriats aquí tipificats. En serien exemples propers les obres de Salvador Martorell a Tarragona (1960) i de Ramon Ferran a Reus (1961/2000).
Enllaç a la publicació original: